diumenge, 8 de maig de 2016

los sueños vendidos

Los parques y las plazas
estaban callados, por las mañanas
colgaban de un hilo
historias nunca contadas.
Una quietud histerica
rondaba las basuras
como una babosa expansiva
nunca indicaba la salida
del abismo perdido donde
caen los sueños vendidos.
Porque en aquel tiempo
donde aún se podian
construir castillos de cartas al viento
vendían hasta sueños
muy, muy perfectos
entre champús con olor a cemento,
vendian hasta precios,
para coleccioran sueños,
y dormir con la angustia
de estar perdiendo tus dias
de estar al fin, comprando tu vida.

diumenge, 7 de febrer de 2016

La fugida

La mirada que fuig del cos que arranca a córrer
i sola,
només el silenci etern com a resposta
alguna abraçada que espanta l’ombra
i el somriure trencat de la derrota
robant pel desert estones de normalitat
sabent que el cel es obra de la tranquil·litat.
Amb els nervis desfets
d’un ego destrossat
i els amargs retrets
d’un personatge desdoblat.
la veu que reflexa l’oasi estancat de les paraules
i callada,
només el silenci etern com a resposta.

22/05/2013

Los sueños abismales





Recorro, palmo a palmo
el mapa de fracasos por mi cuerpo,
me descuento y solo veo,
cuando me miro en el espejo,
que están trazados en mi rostro
aquellos tiempos que empapaba
de sudor mi lecho,
abriendo aterrorizada la luz a medianoche,
y la nada se me comía,
en medio de la risa de mil monstruos fantasmales.

Los abismos en forma de sueños
me empujaban hacía rincones de la realidad ilimitados,
de infinitos destellos, claro-oscuro.

No dejé de morir por no desearlo,
no me fui por no internarlo,
no he vuelto por no quererlo,
solo, sigo, sigo intentando vivir.

Eres tú la responsable,
de ese sufrimiento mísero
sin destino ni porque,
de dejarse caer
en ese espejismo abismal
de sueños sin cabida
en esta realidad.

Quererlo todo y no querer nada,
es vivir libre y atrapada;
en la trasparencia,
en el barro de los charcos,
en los culos de cerveza de los vasos.

dimecres, 20 de gener de 2016

A los que se creen que saben más sobre uno, que uno mismo

No puedes
robarle el mundo a nadie
dicerle que no es suyo
que esta mal
que no es aceptable.
A la mierda con si es o no "normal".

No puedes
obligarle a que no piense
a que no sienta,
a que no viva,
a su manera.

No puedes
pretender ayudar
y causar más problemas,
no somos perfectos,
bien, no pretendamos serlo.

Nadie tiene más autoridad
sobre la vida de nadie
que uno mismo.

Seamos adultos, iguales,
con sus traumas, sus porques
y sus ideales, sus amarguras
y sus soluciones.

Hace tiempo dejamos la escuela,
aprendimos algo de libros,
profesores y normas.

Pero seamos adultos
y responsables como mínimo,
que nuestros hijos sepan
lo que sabemos
y lo que nunca aprendimos.

Pero que quede claro:
nadie tiene más autoridad
sobre nadie
a no ser que se la gane,
sin usar bibliografias falsas,
ni estudios inconclusos.

Porque vamos a decirlo claro,
la verdad es relativa,
pero siempre que hay un muerto,
hay algo que lo ha matado,
lo peor que puede ser es que sea un hombre.

dijous, 15 d’octubre de 2015

En el centre de l'univers




Vinc d’allà on els sentits desbordats
bullen de il·lusió amb els peus cremats
d’on el més profund desig
del llit com un ocell fuig
que com el sol s’expandeix.

Un món interior neix
en el centre mateix de l’univers
i crea un grandiós vers
que rima amb les estrelles
i el parlar feixuc de les velles.

Vinc d’allà on tot esclata
d’on brota la ràbia alada
d’on les paraules es descarrilen
i les sensacions aspiren
la seva fugacitat,
perquè morir és immediat.

Les ombres persegueixen
l’odi a les reixes
i no poden parlar
només volen cantar
ritmes que no comprenen
que busquen al nen
lliure, somrient-li a la lluna,
que ho diu tot amb una
llàgrima, encesa,
d’amarga ceguesa.

dissabte, 30 de maig de 2015

És així



De sang malalta
als membres podrits,
degoten lentament
el fruït del dolor,
vençut i perdut
en el oblit,
que reapareix
enmig del crit
en forma de buït.

Podria ser feliç
fer un poema
del paradís
a la terra
si no sentís
que el dolor dels altres
m'empapa com si fos jo la que patís
si no sentís
que la meva feliçitat
desperta odi
i un fals somriure indecís.

Transparent com el vent
així sóc en els bons moments,
indiferent
com cap pensament,
en els instants més clars
del firmament.

I és així,
per fer equilibris extravegants
entre l'odi, la veritat, l'amor, el buït
i la infinitat de realitats,
una està boja,
i és i no és
simple com el que 
menys i més. 

dissabte, 23 de maig de 2015

Pluja


Brillen, brillen
Les cares de pluja sobre la grisor
Instants violentament atropellats
Es desenreden, nus a nus,
Augurats per l’anestèsia de dolor,
Camps de concentració
Recorren la meva imaginació
Vull tornar a néixer verge,
De les misèries de la humanitat.
Desplegaré un amor transparent
Conscient,
Que harmonitzi amb la banalitat
Del fruit podrit, però digerit.
La mare ideal
No podrà jutjar
Des de el seu amor infinit,
L’acceptació de la indigestió del refregit.
Les forces desarmades
Lliures de purs desitjos suïcides
Travessaran la Siberia
Sota el sol, curiós i decidit,
D’un riure viu i afligit.
Les gotes brillants
Del sediment del mar,
Mai d’un autèntic negre,
Pur com el teu pinzell
Ànima travessada pel cel.